Quan mor algú de casa

Des de fa 36 anys faig de pediatre al Centre d’Assistència Primària de Balaguer. Aquest mes de juny 2020 arribava la meva edat de jubilació reglamentària. Fa uns mesos vaig demanar perllongar el meu exercici pediàtric al CAP i tenia, i segueixo tenint, coll avall de continuar, atès que se’m concedí fa poques setmanes. El que estem vivint aquest dies, aquesta imprevista pandèmia del Covid19, ha reforçat l’interès a seguir essent membre de la família que, al CAP, tots formem. “Delerós de consol i carícies, de somriures donats de debò, he comprès que la font de delícies sou les i els que tentinegeu com jo. Moltes gràcies per compartir el camí!”, hem escrit i hem penjat a la zona comuna del personal del CAP. La professió mèdica ens demana tant, i hem de donar tant, que el lloc de feina acaba essent una segona casa. I més encara si tota la vida professional s’ha fet al mateix lloc. L’altre dia algú em comentava: “la professió és un altre fill que tens”.
Continua llegint

L’aventura de sobreviure al COVID-19

La nit del 13 al 14 de març, el meu marit, que és metge assistencial com jo, va començar amb febre. L’endemà, la febre persistia i tenia miàlgies. Dos dies després s’hi va afegir la tos, postració i una astènia important. De seguida vam sospitar que es podia tractar del Covid-19. El vam aïllar i el dia 16 de març vam trucar al Servei d’Urgències de Vigilància Epidemiològica de Catalunya (SUVEC) i al 061 per notificar-ho i sol·licitar un test PCR.
Continua llegint

Never surrender

Acabo mi jornada laboral de 8 horas tras pasar visita a 12 pacientes Covid-19 ingresados en planta. Estoy muy cansado a nivel físico, porque he trabajado 8 días de 9, con dos turnos de 12 horas. Pero lo peor es la parte anímica, espiritual. Los pacientes se complican, empeoran, y yo no tengo un tratamiento realmente eficaz que los cure. Cada día hay varias defunciones.
Continua llegint

Què passarà quan tot això acabi?

Escric això en uns moments en què, previsiblement, començarem a tenir situacions crítiques pel que fa a la presa de decisions, sovint vitals. Em preocupa molt el que això representarà, tant per al col·lectiu de professionals com per al conjunt de la societat.

Els professionals som persones, amb sentiments i vivències pròpies. No som immunes al patiment de la gent. El fet d’haver de decidir en aquestes situacions marcarà la vida de molts de nosaltres, per sempre.
Continua llegint

Reflexions des del CAP

Tinc 63 anys i estic treballant des del primer dia, i espero que fins a l’últim, de la pandèmia. La situació és estressant per la manca de recursos.

La mascareta, que porto des de fa 15 dies, espero que me la canviïn dilluns, si ha arribat més material. La bata de paper verda l’he de portar dos dies més.

De moment tenim guants, però el gel hidroalcohòlic comença a faltar. Tot això em preocupa perquè si faig febre no podré anar a la feina i ajudar els meus pacients.

Són reflexions en veu alta.

Ànims, ens en sortirem

Una abraçada telemàtica a tothom.

Victòria Vila, metgessa de família del CAP Rio de Janeiro (Barcelona)

Això no és cap simulacre, tampoc és un malson, això va de debò!

En el meu modest currículum professional de més de 30 anys de metge d’Urgències, puc mostrar experiència en medicina d’emergències hospitalàries i extrahospitalàries, en cursos de medicina d’alta muntanya, metge d’expedició, participació en simulacres de múltiples víctimes, màsters i sessions de medicina de catàstrofes, participació en “coachings”… gairebé un màster de l’univers! Imagina´t, jo que només sóc un metge de família i tinc el Certificado de Medicina de Urgencias de la SEMES, i que sóc un “puto” metge de portes d’un hospital comarcal, on he patit totes les misèries d’aquest sistema sanitari on treballo, i he fet tot això. Sempre maltractats i menystinguts. A Urgències de l’hospital tot s’hi val. I som tant mesells que ens agrada. Som una espècie en vies d’extinció i ens arriba ara aquesta gran clatellada: el COVID-19.
Continua llegint

Desolación

Esa es la palabra. Ver a la gente aún irresponsable. Ver a directivos y gobernantes tomar decisiones a cuentagotas por no asumir el riesgo de equivocarse y poder echarle la culpa al virus. Verlos mentir como si fuésemos imbéciles cuando nos dicen que un papelito de mascara nos cuida la vida.
Continua llegint

Reflexions des de la tasca pal·liativa domiciliària

Sóc metgessa de l’equip PADES de Sant Feliu de Llobregat, que pertany a l’ICS, estem ubicats en un CAP compartint espais amb un equip d’atenció primària.

Aquests dies de canvis i pors, la nostra feina pren una dimensió diferent, ens cal adaptar-nos contínuament a la demanda. La proactivitat, l’avançar-nos als aconteixements ha passat a un segon pla. Ara toca estar atents, escoltar molt i ser capaços de decidir, sense veure moltes vegades, de manera encertada i ràpida.
Continua llegint